Moltes són les parelles que, quan veuen que la seva relació va consolidant-se després d’un període de convivència estable “provant de veure què tal”, es plantegen la pregunta “Ens casem o continuem vivint tal com estem i, en futur, ja veurem”? Desgraciadament, poques són les que coneixen les conseqüències jurídiques i patrimonials de l’una o l’altra elecció. És més, gairebé ningú efectua l’oportuna consulta a un advocat per a decidir quina opció és la que s’ajusta més a les seves necessitats o als seus interessos.
Tothom té molt clar què és el matrimoni, malgrat que en el nostre Codi Civil no existeixi definició legal sobre aquest tema. Ara bé, el dubte està a saber exactament quan una parella és o no de fet, segons el legislador català. En aquest sentit, el Codi Civil de Catalunya, en l’art. 234-1 ens diu que dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial, es consideren parella estable, sempre que es donin qualsevol dels tres supòsits: a) si la convivència dura més de dos anys ininterromputs; b) si durant la convivència tenen un fill en comú; o c) si formalitzen la relació en escriptura pública. Ara bé, no poden constituir una parella de fet, malgrat complir els requisits de l’art. 234-1 del Codi Civil de Catalunya, ni els menors d’edat no emancipats, ni les persones relacionades per parentiu en línia recta, o en línia col·lateral dins del segon grau, ni les casades i no separades de fet ni les que convisquin en parella amb una tercera persona. En relació amb la filiació, no existeix cap diferència entre els fills nascuts en el matrimoni d’una unió estable de parella, tal com preveu l’art. 235-2 del CCCat., respecte a drets i obligacions, ni en relació amb els drets successoris dels fills. Si bé el Codi Civil de Catalunya regula els diferents règims econòmics matrimonials, en el cas de les parelles de fet, el legislador català fa prevaler el principi de l’autonomia de la voluntat (art. 234-3.1 CCCat), per la qual cosa, si ho desitgen, poden regular com es regiran les seves relacions econòmiques mentre duri la convivència en l’escriptura constitutiva de la parella.
Quant als drets successoris, el legislador ha equiparat els drets del cònjuge i convivent supervivent. Així: > Successió intestada: Si el causant mor sense haver atorgat testament, el supervivent, si concorre a la successió amb els fills, tindrà dret a l’usdefruit universal de l’herència. I, si mor sense fills ni altres descendents, serà hereu directe, amb preferència als pares del mort que conserven el dret a la legítima. (art. 442-3 CCCat). > Aixovar domèstic: el supervivent li correspon la propietat de la roba, del mobiliari i els utensilis que integrin l’aixovar del domicili familiar, no computant en el seu haver hereditari. No seran objecte de predetracció les joies, objectes artístics i altres béns del mort que tinguin un valor extraordinari en comparació amb el nivell de vida de la parella o del matrimoni (art. 231-30 i art. 234-14 CCCat.) > Any de viduïtat o “any del plor”: Durant l’any següent a la defunció del causant, el supervivent que no sigui usufructuari universal del patrimoni del premort té dret a continuar usant l’habitatge familiar i a ser alimentat a càrrec d’aquest patrimoni, d’acord amb el nivell de vida que havien mantingut i la importància del patrimoni. Aquest dret és independent dels altres que li corresponguin en virtut de la defunció del premort. Ara bé, perdrà el dret si, durant l’any següent a la defunció del causant, torna a casar-se o passa a viure maritalment amb una altra persona, així com si abandona o descura greument als fills comuns en potestat parental. En cap cas està obligat a retornar l’import dels aliments percebuts.
> Quarta vidual: si el supervivent, amb els seus propis béns i els que li corresponguin després de la liquidació de la societat conjugal no li queden recursos suficients per al seu manteniment, té dret fins a, com a màxim, la quarta part de l’herència que haurà de reclamar als hereus perquè li ho abonin en diners o béns com a màxim dins dels tres anys següents a la mort del causant. (art. 452-1 y ss. CCCat.) Ara bé, molta gent ignora que per a optar a la pensió de viduïtat, existeixen importants diferències en cas de matrimoni o parella de fet. Així, a més dels requisits comuns d’alta i períodes de cotització, l’art. 219.2 de la Llei General de la Seguretat Social, estableix que el cònjuge vidu únicament haurà d’acreditar que existeixen fills comuns o que el matrimoni es va celebrar amb un any d’antelació si la defunció deriva de malaltia comuna, o acreditar una convivència de parella de fet abans del matrimoni de dos anys. Aquest requisit no s’exigeix si la defunció és a causa d’un accident. En relació amb les parelles de fet, l’art, 221 de la Llei General de la Seguretat Social, exigeix al convivent supervivent (és a dir, a les parelles de fet, no als matrimonis) per a poder percebre la pensió de viduïtat: 1) convivència estable i notòria amb caràcter immediat a la defunció del causant, amb una durada ininterrompuda no inferior a 5 anys; 2) que, durant el període de convivència, cap dels components de la parella estava impedit per a contreure matrimoni (pel que queden al marge els separats de fet i per sentència judicial) ni tenia vincle matrimonial amb una altra persona; 3) i finalment, la inscripció de la parella de fet en algun dels registres específics existents en les Comunitats Autònomes (CCAA) o Ajuntaments del lloc de residència o la formalització de document públic en el qual consti la constitució d’aquesta parella, en tots dos casos, amb una antelació mínima de 2 anys respecte a la data de la defunció del causant.
A més dels requisits exposats, el supervivent haurà d’acreditar que els seus ingressos: a) durant l’any natural anterior a la defunció, no van aconseguir el 50% de la suma dels propis més els del causant haguts en el mateix període, o el 25% en el cas d’inexistència de fills comuns amb dret a pensió d’orfandat: b) o, alternativament, que són inferiors a 1,5 vegades a l’import del SMI vigent en el moment de la defunció, requisit que haurà de concórrer tant en el moment del fet causant com durant la seva percepció. El límit indicat s’incrementarà en 0,5 vegades la quantia de l’SMI vigent per cada fill comú amb dret a la pensió d’orfandat que convisqui amb el supervivent. Així ho ha reconegut la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de febrer de 2015, entre altres, que estableix que la inscripció en el registre corresponent o l’escriptura pública és un requisit formal i constitutiu de la parella de fet a l’efecte de la Seguretat Social, sempre que entre el moment de la mort del causant i la inscripció de la parella en el registre hagin transcorregut dos anys. Per tant, a Catalunya, si els convivents d’una parella de fet volen accedir a la pensió de viduïtat, és necessari que atorguin escriptura pública o que figurin inscrits en el corresponent registre, independentment que tinguin fills en comú o faci més de dos anys que convisquin de manera ininterrompuda. El mes d’abril de 2017 es va crear el Registre de Parelles Estables de Catalunya, garantint d’aquesta manera que tots els ciutadans tinguin accés a aquest registre, amb independència del seu lloc de residència, sent que fins a aquesta data existien registres d’abast municipal. Des d’un punt de vista fiscal, en tots els impostos que depenen de la Generalitat de Catalunya, la parella de fet està equiparada al matrimoni. No obstant això, en els impostos estatals no existeix aquesta equiparació. A títol d’exemple, mentre els esposos poden optar per fer la declaració de la renda de manera conjunta o per separat, les parelles de fet únicament poden fer-ho de manera separada o conjunta amb els fills, però no entre ells. Des del punt de vista laboral, i atès que també és un àmbit de competència exclusiva de l’Estat, l’Estatut dels Treballadors únicament contempla els matrimonis (ex. permís retribuït en cas de contreure matrimoni). Sense perjudici d’això, en molts convenis col·lectius, l’equiparació entre totes dues institucions ja es dona, per la qual cosa haurà de consultar-se en cada cas.
En matèria d’arrendaments, l’art. 12 de la Llei d’Arrendaments Urbans exigeix que, per a poder optar a la subrogació del contracte d’arrendament per part del membre de la parella de fet no titular del contracte, l’altre membre de la parella haurà d’acreditar, a més del que es preveu en cas de matrimoni, una convivència durant almenys els dos anys anteriors al desistiment o abandó, tret que haguessin tingut descendència en comú, i en aquest cas bastarà la mera convivència. Tres són les causes de dissolució d’un matrimoni: la mort o la declaració de defunció d’un dels cònjuges i pel divorci (art. 85 CC). Les parelles de fet s’extingeixen per: a) cessament de la convivència; b) per mort o declaració de defunció d’un dels convivents; c) matrimoni de qualsevol dels convivents; d) per mutu acord formalitzat en escriptura pública; i e) per voluntat d’un dels convivents notificada fefaentment a l’altre (art. 234-4.1 CCCat.). Per al cas de la ruptura de la convivència per acord voluntari, no existeixen diferències entre el matrimoni i la parella de fet. I en cas que no existeixi acord, lògicament serà el Jutge qui decidirà les mesures a adoptar. Ha de destacar-se que els efectes patrimonials derivats del divorci o de l’extinció de la parella de fet en cas de falta d’acord, sí que varien en els següents aspectes: • L’atribució de l’ús del domicili familiar en cas de matrimoni, mancant fills, podrà atribuir-se al cònjuge més necessitat (art. 233-20 et seq. CCCat.). En les parelles, de fet podrà atribuir-se l’ús per raó de la guarda dels fills i, mancant aquests, el titular recuperarà la possessió de l’immoble (art. 234-8 CCCat.). • Prestació compensatòria: el cònjuge més desfavorit tindrà dret a percebre una prestació econòmica per a mantenir el nivell de vida que tenia durant el matrimoni (art. 233-14 CCCat.). El legislador català no reconeix aquesta prestació en parelles de fet, encara que sí la pensió d’aliments en unes circumstàncies molt determinades. Així doncs, una pregunta innocent en un moment donat pot implicar conseqüències molt diferents en un futur.
